Carmen Amoraga reflexiona sobre l'educació rebuda, de pares amb "pocs estudis i un bar"; on es movien en un entorn masclista, amb gent ruda, sorruda, cansada de treballar i viure; però que es tractava amb respecte, sense demanar les coses per favor ni donar les gràcies. Ho pensava, mentre llegia les informacions sobre el cas Errejón -desaparegut-, i raona sobre el maltracte psicològic, segons l'ego impune de qui exerceix el poder. Per això se'n recorda de Mazón, i dels responsables d'evitar la tragèdia, perquè a poca dignitat que tinguen, els costarà agafar el son.

Carmen Amoraga, natural de Picanya, és una periodista, política i escriptora valenciana. Ha estat regidora a l'Ajuntament de Picanya de 2007 a 2015. Ha rebut els premis: II Premio Ateneo Joven de Sevilla 1997 (Para que nadie se pierda), Premi de la Crítica Literària Valenciana 2003 (La larga noche), finalista Premio Nadal 2007 (Algo tan parecido al amor), finalista Premi Planeta 2010 (El tiempo mientras tanto) i Premi Nadal 2014 (La vida era eso). Des de 2015 a 2023 fou Directora General de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana.